Llibre d’horas
1899
1899
Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
Un crit d’alosa per demunt dels camps,
palpitant d’alegría,
nota vibrant, preludi joguillós
d’una gran sinfonía…
¡Es el día! ¡es el día!
Una claror de somni en l’horizó,
que pel cel se destría,
y més qu’ una claror sembla un sonrís
d’un infant que somía…
¡Es el día! ¡es el día!
Una derrera estrella en l’alt del alt
que ’s detura en sa vía
y ’s clou parpellejant en l’infinit
com si de sòn moría…
¡Es el día! ¡es el día!
Un raig de Sol com espurneig d’un foch
que lluyta ab l’agonía
y benfactor l’oratje matinal
d’una bufada atía…
¡Es el día! ¡es el día!
Amiga meva, ¿dorms?
si dorms desperta’t,
¿no sents el reyetó
com xerroteja?
¿No veus el raig vermell
d’un Sol de festa
que t’ entra á saludar
per las escletxas?
¿No sents com si uns ditets
discrets y tendres
truquessin en las flors
de la finestra?…
Amiga meva, ¿dorms?
si dorms desperta’t;
¡es la Vida que neix!
¡visquem ab ella!
En aquet festí de perfums y cants,
d’iris y brunzits, d’alas y poncellas;
en la orgía breu de transports d’amor
qu’ el matí celebra;
En aquet festí que Deu presideix,
y hont tot té sa part, hont tot s’ubrïaga,
de Sol els aucells, l’oreig de perfums,
las flors de rosada;
En la orgía breu hont sas bodas d’or
festejan rihent el Cel y la Terra;
com aucells y flors hi som convidats,
dolsa amiga meva.
Portemhi en present tot el nostre amor,
que fóra eternal si ho fóssim nosaltres;
beguemhi també l’ardent raig de Sol
que fogueja l’ánima.
Beguemhi aqueix foch qu’ el día naixent
serveix generós al vas de la Vida!
¡Seguemhi, amor meu! ¡siguem del festí!
¡gosem de l’orgía!
Nuvolós ò serè, ‘l día d’avuy
es el millor dels días
perque es l’únich qu’ es nostre; els qu’ han passat,
passats per sempre sigan.
Els días que vindrán –si han de venir–
molt en bonhora vingan!
Quan el demá será tornat avuy,
¡aquèll será bon día!
Per fer camí, desfeste en hom prudent
de tota carga inútil.
Si vols crusar el món, lliure y dispost
y trobar breu la ruta,
desfeste dels recorts, carga de plom,
inservible y feixuga,
que fa vinclar el front sota son pes,
y es un mal corch que furga.
Pren pocas ilusións en ton sarró,
qu’ es provisió perduda;
com més plena l’alforja en portarás,
l’has de trobar més buyda.
Per fer camí pren el bagatje just,
tot lo més just que pugas:
la constancia en el cor, la calma al seny
y la vista á la altura.
No riguis: en cada flor
hi há viu, palpitant, un cor,
un’ ánima… com la teva;
qu’ ávida d’espay y llum
se desvaneix en perfum,
–ò no ’s desvaneix, s’eleva!
Aspira la flor en tant
qu’ es flor; beneheix l’instant,
el curt instant de la vida.
El Sol es alt, alsa el cap!
gosa y viu! Demá –¡quí sab!
¿y si Demá fós mentida?
Algú qu’ es més que jo y sab més que jo
m’ ha posat en la terra;
ignoro per què hi soch y per quant temps,
qu’ això no es cosa meva.
Armat –y ben armat– de mos sentits
cumplesch ma centinella,
observant la consigna qu’ he rebut:
“Viu, traballa y espera.”
Y defensant mon lloch visch amatent
esperant ab fermesa
qu’ Aquell que m’ hi ha posat me diga: “¡Prou!
Ta missió ja es cumplerta.”
El Sol bat sobre els camps. Las corretjolas
obrint sos ulls morats guaytan entorn,
y abrassan las espigas ab sos brassos
engalanats de flors.
El Sol bat sobre els camps. Acompassadas
brandant al buf ardent del ventijol
se besan las espigas y rosellas,
cugulas y llacsóns.
El Sol bat sobre els camps. Tot brunz, tot vibra
y entona ab veu solemne una cansó:
la cansó de la vida y l’esperansa
teixida ab raigs de Sol.
El Sol bat sobre els camps. Y aucells y plantas
y abellas, brumarots y papellóns
me saludan al veure’m y ’m convidan
á cantar sa cansó.
Lo qu’ ha sigut no tornará á ser nostre,
lo qu’ ha de ser potser no ho siga may;
tan sols lo qu’ es, tan sols el moment d’are,
tan sols això ’ns pertany.
Y aquet tresor el malversem il·lusos
en glatir y anyorar,
per un vinent, que no veurem tal volta,
y un passat mort, eternament passat.
De las boras dels camíns
l’escardot ne fa jardíns,
mes ¿quí veu sas flors moradas?
En els boscatjes deserts
el merlot dóna concerts,
mes ¿quí las sent sas passadas?
¡Deu te dó flors, escardot!
¡Deu te dó cansóns, merlot!
Deu vos guard, sublims artistas,
qu’ esclateu joyosament
en cansóns que ningú sent
y en flors que no han de ser vistas!
Blanca, macissa, dropament superba
s’arrossega pel cel la nuvolada;
ja l’ombra la invadeix; ja l’astre pròdich
pomposament la daura.
¡Guáytala bé! Fent vía y removentse,
de formas va cambiant. Ja apar la imatje
del Pirineu de magestuosas cimas
eternament nevadas;
ja un llëó colossal que obrint la gola
sacut la cabellera estarrufada;
ja un quissoy monstruós, qu’ als peus del amo
dòcil y humil s’arrana;
ja funeraria professó de monjos
encaputxats de blanch, marxant ab pausa;
ja un remat de moltóns; ja un rompent d’onas
y escuma que ’s desgrana;
ja un camp ple d’ammetllers d’alba florida
qu’ un oreig displicent pel cel escampa…
ja res, ja s’ha desfet. Com tots els núvols!
com tot muda y tot passa!
¿Plora l’arbre la fulla qu’ ha perdut?
No, qu’ en brota de novas.
¿Plora la font l’aygua que pert á doll?
No, que de nova en brolla.
¿Plora la serp l’arrebassada pell?
No, que nova la posa.
¿Plora la terra el Sol que ‘s pon? Oh no,
qu’ espera un’ altre aurora.
¿Per qué, donchs, ploras tú lo que s’en va,
si tot passa y tot torna?
¿Per qué ploras las horas qu’ han fugit
si vindrán altras horas?
Hi han días en la vida llarchs y tristos,
días de dol, eterns;
días que semblan una nit d’insomni,
gris el cor, gris el cel.
Días en què un se creu sol en la terra,
perdut en un desert,
–desert sense aixapluch, sense un oäsis
y abandonat de Deu.
Mes tot es fantasía; el temps galopa;
l’un’ hora á l’altra empeny,
y aquell Sol invisible va á la posta,
y negre y sense estels
vé la nit y s’en va. Llavors la fosca
se fa llum esplendent
y Deu, que vetlla sempre, ’t crida: ¡Oh Llátzer!
¡aixeca’t, lluyta y venç!
Els aucells cantan y la tarde cau.
L’ hora es tevia y serena
y un goig serè nostre esperit umplena.
El Sol flameja y l’alè d’ayre es suau.
Els aucells cantan y la tarde cau.
¡Inefable poesía
que mou el cor á benehir el día!
¡Himne sublim que ’s fon ab el cel blau!
Els aucells cantan y la tarde cau.
Serra enllá s’ha post el Sol
y els estels van desvetllantse;
la campana lentament,
lentament la oració canta.
La Montanya ’s va adormint,
adormint,
¡santa nit y adeu, Montanya!
Las granotas gambejant
van pujant fins á flor d’aigua,
van donant l’adeu al Sol
y saludan la vesprada.
La Montanya ’s va adormint,
adormint,
¡santa nit y adeu, Montanya!
El cantayre rossinyol
entre els vímets y las canyas,
tot cantant cansóns d’amor
vetlla el sòn á sa estimada.
La Montanya s’ha adormit,
¡santa nit!
¡santa nit y adeu, Montanya!
Dalt del carener dentellat de vidres
del mural qu’ enclou el jardí florit,
aclofats dos gats fit á fit se miran
sens parpellejar, sempre fit á fit.
Foguejant el gat y glacial la gata
semblan dos dragóns, monstres de granit,
guardadors fidels del mural del temple
hont el déu Amor forja l’infinit.
Y la tarde cau y els remors s’adormen
y s’enfonza el Sol y esplendeix la nit,
y entre la foscor aquells ulls relluhen
fit á fit mirant, sempre fit á fit.
El Cel –el germá gran– obra sos ulls, que són
estrellas á miriadas.
El Mar –germá mitjá– bressa cantant, cantant
una non-non d’onadas.
Y en tant en son bressol la Terra ’s va adormint,
–la germaneta xica–
sota l’esguart del Cel y á la non-non del Mar,
que may s’adormen mica.
La Lluna,
la bruna,
vestida de dol,
suspira
quan mira
la posta del Sol.
L’ estrella
més bella
del blau firmament:
“¡Oh, Lluna!
–tot d’una
li crida sonrient.–”
“Tan trista
t’ he vista
que ’m dónas condol;
¡llumena
serena!
¡no ’l guaytis el Sol!”
La Lluna,
la bruna,
jamay li ha respost,
y avansa
migrantse
camí del Sol post.
Tots els remors han emmudit. La Lluna
posa en la terra sa glacial besada.
Tots els colors s’han apagat. En l’ombra
las flors s’adormen y els capets decantan.
Remors, colors, perfums, la vida entera
com devant d’un misteri formidable
sembla sometre ’s. Tot s’ajup y adora,
tot calla respectuós. Es Deu que passa.
L’ Angel de la sòn
té las alas blancas,
té d’or fí ’l cabell
y el vestit de plata.
No bé s’ha fet nit
que del cel devalla;
per obrirli pas
els estels s’apartan.
L’ Angel de la sòn
entra en una cambra
hont veu uns ulls blaus
desvetllats encare.
L’ Angel sab cansóns
que no sab cap mare,
que portan als ulls
la sòn més manyaga.
L’ Angel de la sòn,
quan clareja l’alba,
dret al Paradís
bat de nou las alas.
Al veure ’l passar
las alosas cantan
y s’aixeca el Sol
y las flors esclatan.
El tic-tac del rellotje ’m fa l’efecte
del tic-tac d’un molí,
d’un molí infatigable que mòlt sempre,
sense treva ni fí;
d’un molí fariner qu’ en lloch de xeixa
va triturant segóns,
minuts y horas y días y anys y sigles
y miriadas y móns.
El tic-tac del rellotje ‘m sembla l’eco
fatalment mesurat,
d’un vell molí qu’ en compte de farina
va fent l’eternitat.
La Lluna, com un’ hostia rutilant
qu’ un invisible sacerdot aixeca,
s’enlayra magestuosa cel-amunt,
cel-amunt, amunt sempre.
Y las estrellas, resplandint entorn
ab ulls d’adoració clavats en ella,
la segueixen extáticas… Y apar
que tot fent vía pregan.
Estrellas del Cel, ulls d’or de la nit,
ulls d’or que vetlleu pel sòn de la Terra,
engrunas de Sol, polsim d’infinit,
sublims lluhernetas:
Vosaltras sabeu què veuen en tant
en somnis las valls y els mars y las selvas;
vosaltres sabeu què ’s diu palpitant
la eterna parella.
Vosaltras sabeu què hi há més enllá
del blau d’aqueix blau qu’ al cor assedega;
vosaltras sabeu quí forja el demá
y els sigles y el Sempre.
Vosaltras sabeu els amors discrets
de l’Ombra y la Llum, del Cel y la Terra…
¡mes ay, que secrets guardeu llurs secrets,
esfinges eternas!
El bon Deu va cel á través:
–porta vestit blau constel·lat d’estrellas.
L’ èter á son pas brunz com si cantés;
l’Infinit, humil, desclou maravellas.
El bon Deu va cel á través.
El bon Deu va mar á través:
–porta vestit vert vorejat d’escuma.
Hont ell posa el peu l’ona posa un bes;
per sos flanchs oberts l’abisme el perfuma.
El bon Deu va mar á través.
El bon Deu va camps á través:
–porta vestit d’or brodat de rosellas.
Espigas y flors li fan d’incencés;
diu el rossinyol sas cansóns més bellas.
El bon Deu va camps á través.